La publicació de la tesi doctoral de Bartomeu Barceló Pons, "Evolución reciente y estructura actual de la población de la Islas Baleares ", marcà una fita important en la vida de l'entitat.

Aquesta notícia de l'edició del llibre, acompanyada de l'existència de l'Institut d'Estudis Eivissencs, entitat que tothom considerava gairebé desapareguda, aixecà l'interès i la curiositat d'algun jove eivissenc. Un d'ells, Josep Marí, pintor i lletraferit, s'interessà pel possible revifament de l'entitat. Marià Villangómez fou el seu suport i guia; el poeta li explicà el funcionament inicial de l'Institut i l'encomanà al regidor Enrique Ramon Fajarnés per tal de possibilitar el redreçament de l'entitat. Josep Marí, acompanyat d'un petit grup d'amics, visitaren el regidor a finals de 1969. Una vegada acceptada aquesta iniciativa, i amb el beneplàcit dels encara membres de l'Institut, Josep Marí, tenaç com pocs, i l'eixamplada colla d'amics posaren fil a l'agulla: es cobriren les places vacants, es crearen noves vocalies i es reorganitzà la direcció. L'Institut emprenia la marxa i es posava a treballar de valent.

Amb els lligams municipals que mantenia la refundada entitat no es podia mantenir una desitjada independència d'actuacions. No era precisament a redós de l'Ajuntament que s'havien d'emprendre actuacions cada vegada més decidides i gosades, per la qual cosa l'any 1974 es redactaren uns estatuts, còpia dels de l'Obra Cultural Balear. L'aprovació d'aquestos no va ser gens fàcil; s'hagué d'esperar la mort de Franco per tal de veure'ls aprovats. Foren dos anys difícils i complexos, caracteritzats per una compromesa situació alegal i un perill constant de possible tancament de l'entitat. L'Institut emprenia el vol, intentava arribar al poble d'Eivissa, dinamitzar la somorta societat illenca, fer arribar una alenada d'aire fresc a l'espessa societat pitiüsa. El dinàmic grup de gent jove comptà sempre amb el discret, però efectiu, guiatge de Marià Villangómez, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La defensa de la identitat pitiüsa, la protecció del patrimoni natural i cultural són els principals motius que es marcà l'Institut. I aquesta defensa no es podia fer més que vindicant en primer lloc la nostra llengua, la llengua catalana d'Eivissa.

Les primeres publicacions en català varen ser Endevinetes i Curs d'iniciació a la llengua (ambdues publicades el 1972).

Generacions d'eivissencs i eivissenques han après a estimar la llengua de la mà de l'Institut. I aquest és el gran mèrit de l'entitat. Però no sempre ha estat fàcil, ni tan sols entesa la defensa aferrissada dels nostres valors, i d'aquí els entrebancs a les iniciatives portades endavant per l'Institut: prohibicions de cursos i recitals, dimonització de l'entitat per part de certs poders fàctics del franquisme tardà, amenaces de tancament, retirades de subvencions, acusacions públiques absurdes, utilització de l'entitat com a moneda de canvi al servei d'ambicions desmesurades, i tantes altres coses...Totes aquestes dificultats enfortiren i engrandiren l'entitat. Si més no, assenyalaren que estàvem en el bon camí.

El Curs Eivissenc de Cultura (arribat a la XXX edició), la Festa de la Nit de Sant Joan (XXX edició), els premis literaris de la Nit de Sant Joan i Baladre, les Mencions d'Honor Sant Jordi (XV edició), la recepció de TV3 a les Pitiüses, les publicacions periòdiques Eivissa i El Pitiús , una producció bibliogràfica que s'apropa als seixanta volums publicats -la més completa producció bibliogràfica pitiüsa-, la consolidació dels Cursos de Català per a Adults a bona part dels municipis illencs, la celebració a Eivissa de les Festes Populars Fabra, col·loquis de la Societat d'Onomàstica, celebracions del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana , sessions de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, etc., són alguns dels èxits del treball incansable de l'Institut en aquesta època.